Em fetilla

D’ençà que vaig pujar a Núria dissabte passat, em fetilla el record de la travessa de Setcases al Canigó, malgrat el torb que ens aixecava com fulles a l’aire i que, indefectiblement, ens deixava caure segons més tard sobre el gruix inacabable de la neu.
novembre 2010

Esclat

Nit fosca,
Nit de sorolls plena
Nit llarga
racó d’esperança

Si el dia neix
que porti goig en l’aire
Nou embat
proveït de missatge

Esclat del dia
Rauxa assenyada,
És el futur
que sempre comença ara

novembre 2010

A Jacint Verdaguer

Profeta insigne
la llengua per bandera
que el temps no esquinça

Canta a la terra,
la pàtria irreductible,
febril quimera

Essència primera
n’és la llengua del poble
que el pas redreça

Viu per sempre

Feres salvatges
com lleons sedents de presa
contra ell udolen

Tot ho suporta,
aligot en la tempesta,
fort com un roure



Punyents ferides, record de tants ultratges,
la mort s’emporta

La gent recorda
l’eximi cant del poeta ja viu per sempre

Lluna juganera

La lluna d’avui
juga entre nuvolades
ara ja treu el cap,
ara fuig i s’amaga
dalt del cel, quanta màgia!

novembre 2010

Esclat

Cada ocell té la seva hora
per a festejar el nou dia
L’hivern que ja dura massa,
el moment ha d’esperar.
La primavera esclata
i amb ella del cor dels homes
s’allunya ja la boira
i comença a germinar

novembre 2010

Enyorança

Una enyorança, tan profunda com l’oceà que travessa, li fa evocar, en aquests primers dies de maig, els tot just recuperats Jocs Florals. Jacint Verdaguer ja hi havia participat i en la immensa solitud de la mar rememora, amb joia punyent, el lliurament dels premis, la flor natural, l’englantina, la viola.
Ara, sense planes ni serres, sense rierols ni torrentades, ni roures ni pollancres ni tórtores ni rossinyols, ell, amb el seu enyor i l’aigua i el cel i aquella sentor sempre salada als llavis, sap que, allà a la pàtria, les niuades de poetes han salvat, per sempre més, els mots que el poble havia conservat i que ara, amb nova veu, retornen al seu poble.
novembre, 2010

Dèries

La mare de 93 anys, només té una cabòria que la neguiteja: el temps.
Res més no pot impedir-li creuar la porta. Aquella estona al carrer, al seu carrer, amb diferents cares, però amb gairebé les mateixes cases de sempre l’omplen; tocar el sol, beure l’aire, volar amb el pes dels anys, palpar la vida, en definitiva, què és sinó això, viure?
Barcelona, novembre 2010

Drapaires

Quan obries la porta ja sabies a què es dedicaven la gent de la casa, aquella entrada sense taulells, amb tot de peces amuntegades acabades de fer, a punt que les vinguessin a recollir i la fortor de l’oli dels telers, tot plegat una barreja que ja t’indicava que allà es treballava a preu fet, a tant el plegador, com tants altres drapaires de Sabadell.

Barcelona, octubre 2010

Soroll eixordador

Entre els records esgrogueïts com les làmines llargament exposades a la llum, ressalta la casa de la meva padrina, una dona amb uns ullets tan vius que semblava que totes li ponien.
Sempre la trobaves al cobert del fons de l’eixida, al mig de la "U" formada pels dos telers encarats i la bobinadora, així una sola persona ho podia controlar tot.
Recordo la boca que es movia sense emetre cap so, cap so que jo pogués entendre, poc avesada com estava al soroll eixordador dels telers; em tapava les orelles, però no tenia prou ulls per mirar-ho tot: les bitlles que engolien el fil i s’engreixaven metòdicament fins que s’aturaven quan estaven plenes; els fils de l’ordit, ara amunt, ara avall, amb una rapidesa i una pulcritud que em meravellava i les llançadores que els travessaven tot formant la trama, però quan s’acabava o es trencava el fil de la bobina, aleshores la meva tia corria d’un teler a l’altre i d’aquell a la bobinadora per nuar-los o reposar la bitlla dins la broca, o recuperar la llançadora perduda enmig de la selva de tots aquells fils.
Com que allà regnava el soroll havien posat una bombeta vermella que s’encenia i apagava quan algú trucava a la porta, quin gran invent em semblava haver substituït la senyal acústica per la visual!
Barcelona, octubre 2010　

Totes tres

Totes tres germanes esperàvem el final de curs per agafar el tren, aquell lentíssim tren de carbó que trigava hores i hores. Sortíem de casa de bon matí cap a l’estació de França, i no arribàvem a destí fins el capvespre, en aquell temps només hi havia el cotxe de línia d’havent dinat.
La vida de pagès sempre és una descoberta, vivíem la collita amb gairebé la mateixa joia i les mateixes temences que la gent de casa. Esperàvem la batuda tot recordant l’emoció dels anys anteriors, ens deixarien pujar de nou al diable, al rodet, i esperaríem que bufés aquell ventijol que destriaria el blat de la resta de la palla.
Per això quan encetàvem el camí cap els erals, fressat en aquella època de l’any per la munió de carros que anaven i venien i de gent, poruga que el temps canviés i una tempesta ho engegués tot en orris; anàvem tan contentes que res no ens podia prendre l’alegria que portàvem dins.

Barcelona, octubre 2010

El mestre

Va ser el setembre del 1966, a Cuixà, vaig veure arribar un home vell acomboiat per dues persones, tenia 90 anys; li van posar una cadira alta i el van ajudar a seure, però a mesura que avançava El Pessebre, les seves mans recuperaven l’energia, la seva veu s’unia al cor, i ell s’alçava i creixia i es rejovenia, era el mestre.
Mai podré oblidar com Pau Casals, amb la seva música, i sobretot, amb el seu gest, amb la transformació del rostre, amb la veu greu que volia ser imperceptible però que a mi m’arribava tan clarament, va aconseguir fer-me somoure fins enfondir l’emoció a l’arrel més profunda de la meva ànima.
Barcelona, novembre 2010

Primaveral

La feixa llarga
Mar suau d’altes espigues
al camp verdegen
Florit de farigola

temps d’esperança plena

Rosa Bruguera, novembre 2010

Postguerra

Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.
A l’escala tothom s’escarrassava per portar un plat a taula, els homes devien sortir de bon matí perquè eren invisibles en canvi sentíem el catric-catrac de les màquines de cosir que les dones feien anar fins a altes hores de la matinada.
Per què rèiem si la vida era tan difícil? Potser perquè hi havia caliu humà, la gent no donava res perquè no tenia res per regalar, però sempre et dedicaven quatre paraules, pels celoberts tothom cantava, notaves l’alegria de viure.
El temps passava més a poc a poc i sabíem gaudir de les coses petites, com d’aquell abric que semblava nou, tot i que només l’havien girat del revés, o del cistell que arribava del poble amb un pollastre viu a dins, però a mi el que m’omplia de satisfacció era mirar el cel a la nit i veure en la foscor dels carrers com brillaven les estrelles.
Rosa Bruguera, novembre 2010