Totes tres

Totes tres germanes esperàvem el final de curs per agafar el tren, aquell lentíssim tren de carbó que trigava hores i hores. Sortíem de casa de bon matí cap a l’estació de França, i no arribàvem a destí fins el capvespre, en aquell temps només hi havia el cotxe de línia d’havent dinat.
La vida de pagès sempre és una descoberta, vivíem la collita amb gairebé la mateixa joia i les mateixes temences que la gent de casa. Esperàvem la batuda tot recordant l’emoció dels anys anteriors, ens deixarien pujar de nou al diable, al rodet, i esperaríem que bufés aquell ventijol que destriaria el blat de la resta de la palla.
Per això quan encetàvem el camí cap els erals, fressat en aquella època de l’any per la munió de carros que anaven i venien i de gent, poruga que el temps canviés i una tempesta ho engegués tot en orris; anàvem tan contentes que res no ens podia prendre l’alegria que portàvem dins.

Barcelona, octubre 2010