El mestre

Va ser el setembre del 1966, a Cuixà, vaig veure arribar un home vell acomboiat per dues persones, tenia 90 anys; li van posar una cadira alta i el van ajudar a seure, però a mesura que avançava El Pessebre, les seves mans recuperaven l’energia, la seva veu s’unia al cor, i ell s’alçava i creixia i es rejovenia, era el mestre.
Mai podré oblidar com Pau Casals, amb la seva música, i sobretot, amb el seu gest, amb la transformació del rostre, amb la veu greu que volia ser imperceptible però que a mi m’arribava tan clarament, va aconseguir fer-me somoure fins enfondir l’emoció a l’arrel més profunda de la meva ànima.
Barcelona, novembre 2010